…………………………………………………
LITERATURA CATALANA
LES DUES LLAVORS D'UN MATEIX ARBRE CULTURAL
Sergi Bellver & Anna Carreras
 |
| © Olga Rienda 2011 |
Sovint hem patit la bicefàlia de la literatura feta a Catalunya com un mirall més de les divisions polítiques que, malauradament, encara arrelen a la nostra societat. Malgrat hi ha un tipus de lector que hi veu més enllà de l'enrenou de les llistes de vendes per Sant Jordi i es planteja la cultura com un patrimoni universal, i no com l'eina d'intoxicació massiva que alguns fan servir des de fa temps, la realitat editorial catalana no té, ni de bon tros, el mateix tarannà cosmopolita. Ja és prou significatiu que, encara avui, algú pugui rebre com a agosarada l'afirmació de que la literatura catalana és un arbre que ha crescut (i ha de continuar fent-ho) a partir de dues llavors. O potser cal ser valent i dir-ho un altre cop, i fer-ho, amb més sentit que mai, en català: la literatura catalana no hauria de ser el que ens ha dit la versió oficial, en especial a aquests darrers anys de confrontació política. Quim Monzó va resumir-ho millor que ningú a Frankfurt: “Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques”. La literatura catalana, com a expressió d'una societat plural i diversa, no pot viure com si fossin excloents les veus que fan servir el castellà o el català per dir la seva, per lligar amb l'art literari la corda subtil de l'experiència de viure i que no troba lloc als llibres d'Història, o per dir-nos a nosaltres mateixos com a éssers que desitgen, cauen i s'aixequen al mateix escenari. Catalunya, cal cridar-ho un cop més, és “rica i plena” quan es torna terra d'acollida i no cerca la diferència o la suposada puresa cultural, amb totes les implicacions perverses d'aquesta expressió, més pròpia del període més fosc i colpidor del segle XX que no pas del XXI.
Els millors lectors i la gran majoria dels escriptors catalans (a qualsevol de les dues llengües) tenen prou seny i no aixequen aquest tipus de barreres que mantenen al nostre arbre literari els que romanen apart, a branques ben allunyades, uns i altres. Ans al contrari, hi ha una veritable connexió entre molts. També al món editorial, cada cop més, amb experiències com la publicació simultània de llibres com Sukkwan Island, per part de les editorials Alfabia i Empúries. És ben cert, però, que encara sembla de vegades que l'edició en castellà i en català avancen per dreceres diferents, tot i que en aquest cas cal preguntar-se si les subvencions i la Generalitat, lluny d'ajudar a la creativitat en llengua catalana, no han produït una mena d'anestèsia d'idees i certa liquidació del risc, una de les potències fonamentals de qualsevol artista.
Quan es parla de què és o no la literatura catalana, i deixant de banda el tema idiomàtic, és a dir, prenent la literatura com a veu d'una cultura, cal preguntar-se si per ventura els escriptors catalans en castellà no contribueixen al patrimoni d'un poble que té la sort de ser bilingüe. Hom no podria avui conèixer de debò la ciutat de Barcelona sense l'imaginari personal d'autors com Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Maruja Torres o el mai prou reivindicat Francisco Casavella. Terenci Moix, amb tota la seva obra en castellà i, alhora, el llibre El sexe dels àngels, va ser un altre testimoni insubstituïble de la peculiaritat cultural catalana. També Ana María Matute o Eduardo Mendoza han escrit la biografia no oficial de Barcelona. Els escriptors més recents en castellà, com el ravalenc Javier Calvo, el viatger i crític Jordi Carrión o l'inclassificable Eloi Fernández Porta també construeixen i rumien, no només la gran ficció urbana de la nostra ciutat, sinó la literatura que avui encara té l'esma d'innovar el seu discurs. Barcelona i Catalunya, on també treballen grans escriptors espanyols com Javier Tomeo o Ignacio Martínez de Pisón i un bon grup d'autors d'Amèrica Llatina, viu més que mai una realitat plural i horitzontal, des del carrer a les lletres, tot i que la classe política badi i vagi a la seva, cap a un enfonsament en vertical. Per aquesta mateixa raó, no s'escau ser massa optimista. El problema s'enquista i encara hi ha qui instrumentalitza la cultura, o molts artistes i editors semblen més pendents de la subvenció que de renovar les seves propostes. Seria fantàstic viure a un país major d'edat, que integrés discursos diferents i que fomentés la creació amb certa perspectiva universal. Ja és hora. Barcelona ha estat des de fa molt una potència en termes de producció editorial (no cal recordar aquí el paper dels editors com Herralde, Tusquets i Barral, o d'agents com Balcells, no ja a la nostra literatura, sinó també recolzant als anys 60 i 70 a escriptors que han esdevingut figures arreu del món) i ho és actualment, de manera especial gràcies a les noves editorials independents, malgrat la literatura que es fa a Catalunya encara no ha assolit un resò internacional adient al seu potencial, precisament per divisions que no tenen res a veure amb l'art literari.
En efecte, la realitat social i cultural catalana és dual i encara sorgeixen debats extremistes més propis de la Setmana Tràgica de 1909 que no pas de la pluralitat i la integració imperant al segle dels e-books. Josep Pla, posem per cas, ha estat i serà sempre considerat dins el cànon català com una de les figures cabdals de la seva narrativa més autòctona. Però Josep Pla escrivia en castellà quan li plaïa, quan li interessava o quan havia de guanyar-se les garrofes com a periodista. S'ha dit, per defensar aquesta posició planiana, que el geni expressiu del de Palafrugell anava més enllà de la llengua amb què vehiculava els seus pensaments literaris. Entre 1939 i 1945 Pla escriu en castellà: la seva obra, però, és plena d'interferències lèxiques catalanes. La desena d'obres que Pla, suposadament, es va veure obligat a escriure en castellà no van ser traduïdes al català posteriorment, sinó refetes pel propi autor. Quan va esclatar la guerra, Pla tenia un prestigi com a periodista i era un personatge polèmic als cercles intel·lectuals pel to de les seves cròniques. S'ha arribat a dir que la literatura en castellà de Josep Pla és un acte de militància independentista català, per tal de respondre al retrobament de la gent amb la realitat catalana ni que sigui a través de la llengua veïna. Sense comentaris. En català, Pla ha vivificat l'idioma, en un moment en què començava a fer-se llengua de cultura, i se'n ha de valorar la voluntat de salvar un idioma en perill.
Després de Pla, la literatura catalana escrita en català ha proliferat d'una manera espectacular. Noms com Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Jesús Moncada, Quim Monzó, Pere Gimferrer, Miquel Martí i Pol o Miquel de Palol han quedat fixats dins l'imaginari popular com el cànon que cal seguir. Tanmateix, enllà d'aquests grans tòtems, hi ha l'obra poètica d'Enric Casasses o de Palau i Fabre, la narrativa d'autors com Sergi Pàmies i Jordi Puntí i de més joves com Sebastià Jovani, Albert Roca o Marc Pastor, el teatre de Sergi Belbel o de Gerard Guix, per esmentar només alguns casos rellevants, que fan de la llengua catalana no només un sistema de comunicació sinó que converteixen les seves creacions en autèntiques obres mestres de l'expressió. El domini de la llengua catalana, el fet de pensar literàriament en català, la defensa de l'idioma i l'amor recíproc, fan que els joves escriptors catalans no dubtin alhora d'escollir quina ha de ser l'eina de la seva tasca. Al costat d'aquests convençuts i grans talents, hi ha d'altres escriptors contemporanis que basculen d'idioma segons el tema que tracten, segons les dates del calendari o segons criteris, diguem-ne, extraartístics. Quan Maria de la Pau Janer queda finalista al Premi Planeta amb Pasiones romanas, el seu públic fidel resta sorprès i es demana si li parlen de la mateixa senyoreta que publica cada dia el seu article a l'Avui i participa en les tertúlies matinals de Josep Cuní.
…………………………………………………
Sergi Bellver (Barcelona, 1971) és escriptor, editor, crític literari i professor de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Participa a La banda de los corazones sucios (Baladí) i és el responsable de l'edició del llibre Chéjov Comentado (Nevsky Prospects).
Anna Carreras (Barcelona, 1977) és escriptora, filòloga, crítica literària i traductora. Ha publicat les novel·les Camisa de foc (Empúries) i Tot serà blanc (Lleonard Muntaner). Ara edita l'obra completa de Vicenç Altaió i escriu una novel·la eròtica.
Olga Rienda (Úbeda, 1987), il·lustradora i dissenyadora gràfica, viu actualment a Barcelona. Ha publicat a La Vanguardia, Ínsula i l'editorial Páginas de Espuma. Treballa i col·labora amb Ecológicamente i El Tricicle. www.domestika.org/portfolios/olga_rienda